dijous, 9 de desembre del 2010

REUNIÓ DE LA COORDINACIÓ D’ESCOLES DE RECENT CREACIÓ AMB EL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ

RESUM DE LA REUNIÓ

Data: Dimecres, 1 de desembre de 2010

Horari: De 12’30 a 13’45 h

Assistents: Pel Departament d’Educació:

- Sr. Camil Fortuny – Director General de Recursos del Sistema Educatiu-

- Sr. Joan Martí – Subdirector General de Plantilles, Provisió i Nòmines-

Per la Coordinació d’Escoles de Recent Creació:

- Agnès Barba– Escola dels Encants, Barcelona-

- Núria Calvet –Escola Can Manent, Cardedeu-

- Jordi Canelles – Escola La Llacuna, Barcelona-

- Xavi Geis – Escola de Rellinars, Rellinars-

- Joan Domènech –Escola Fructuós Gelabert, Barcelona-

Per la Federació de MRP de Catalunya:

- Raül Manzano

Temes proposats des de la Coordinació per a la reunió:

- Presentació de la Coordinació d’escoles de nova o recent creació.

- Aspectes administratius i de gestió que poden facilitar la consolidació dels projectes pedagògics que duem a terme. Concretament volem parlar de:

° Plantilles curs 2011-2012

° Concurs de trasllats

° Autonomia i direcció

RESUM DEL TREBALL REALITZAT:

1- Des de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica es contextualitza la reunió en el marc de treball que es realitza conjuntament amb l’ICE de la UaB per tal de donar suport a les Escoles de Recent Creació. S’han realitzat diversos treballs al llarg d’aquests anys, el curs passat unes Jornades i enguany, un cicle de conferències i un seminari. Des de la Federació es considera que moltes escoles d’aquesta tipologia són veritables referents de renovació pedagògica. En el marc d’una trobada el passat 18 de novembre es percep la preocupació comuna davant els projectes propis i la convocatòria de concurs de trasllats, es decideix parlar directament amb el Departament d’Educació.

2- Des de la Coordinació d’Escoles de Recent Creació es fa una breu situació, comencen el 2003 i després d’aquests anys s’ha demostrat que ha estat una opció que moltes famílies han volgut per a les seves filles i fills en el marc de l’escola pública. Es fa referència dels inicis quan es convenç al Departament que no són escoles petites, sinó escoles en procés de creixement. Al davant s’hi posa equips amb il·lusió i experiència, s’inicien noves maneres de fer escola pública que volen que sigui des de plantejaments més acords a la realitat. S’acorda aleshores que puguin reclamar part de la plantilla –per garantir l’estabilitat-, no totes les places poden sortir a concurs, que quan arribin a 6è es puguin mantenir part de l’equip –gradualitat-. El nombre d’escoles augmenta, hi ha diversitat de situacions. Val la pena tenir en compte: els projectes d’innovació iniciats, el compromís de l’equip, la bona predisposició de les famílies.

3- El Departament d’Educació exposa en primer lloc el seu caràcter de provisionalitat després del resultat de les Eleccions. Manifesta però que la tendència a l’estabilitat de les plantilles ha estat una constant en el seu plantejament. Fan referència la LEC i al seu desenvolupament a través del Decret d’Autonomia i al de Direcció, ja publicats al DOGC. I, expliquen a grans trets que el Decret de Plantilles i Provisió que tenen en esborrany també va en aquesta direcció. Parlen de tres tipus de places: Llocs ordinaris –la direcció pot definir l’especialitat o àmbit, perfil-; llocs singulars o especials –en funció del necessitat del PEC, aules d’acollida, semblants als centres que tenen PAC-; Llocs d’especial responsabilitat –per donar suport a la direcció i gestió del centre, amb una provisió especial-. Falta saber les percentatges de cada tipologia de places. L’estabilitat també s’ha intentat mantenir en la Resolució de nomenaments d’estiu. I, evitant concurs de trasllat anual, s’ha de mantenir cada dos anys perquè hi ha l’estatal. És el cas d’enguany, la convocatòria va del 25 de novembre al 14 de desembre, les vacants es preveuen per finals de febrer, i la resolució definitiva ha d’estar al maig. En aquests moments no poden afirmar quantes vacants sortiran. Però es preveu que sigui coherent amb el que s’ha fet fins ara –no poden comprometre’s perquè no ho gestionaran-. Des de la Coordinació es demana que, sense negar-se a que surtin places, es pacti amb el centre la quantitat per garantir la continuïtat del projecte. I, que puguin traslladar aquesta inquietud als seus successors. També apareix la conveniència que es pugui estendre el temps que un centre és considerat de nova creació –ara de 4 a 7 cursos-, que podés ser entre 6 i 8 cursos. Consideren que seria un tema relativament possible d’incorporar en la normativa per al proper curs.

4- Des de la Coordinació se suggereix que l’administració podria fer accions per tal d’eixamplar la xarxa, a través de difondre pràctiques satisfactòries que s’estan duent a terme en aquests i altres centres que treballen des de la innovació, promoure visites, fer centres formadors de centres...

5- Tant bon punt entri el nou govern, i per tant nous directors/es Generals es demanarà una entrevista per fer un seguiment de les propostes fetes per la coordinació d'escoles de recent posada en funcionament.

Barcelona, 1 de desembre de 2010

dijous, 25 de novembre del 2010

Manifest de constitució

La coordinadora d’Escoles Novelles de Catalunya, fem les següents consideracions:

a)    Les nostres escoles han nascut com a fruit del compromís de l’administració per oferir a la societat catalana noves places de qualitat en escoles públiques. 

b)    Reconeixem que, en pocs anys, la inversió en la creació d’aquests nous centres ha estat important i ha suposat un salt qualitatiu i quantitatiu en l’oferta escolar, sobretot en els trams d’educació infantil i primària. 

c)    Reconeixem que s’ha encarregat la posada en marxa d’aquestes escoles a mestres, en la majoria de casos, il.lusionats per poder tirar endavant un projecte de qualitat que partís de zero, per anar construint una escola que respongués a les necessitats que la societat té plantejades en aquests moments. En la construcció d’aquestes escoles hi ha tingut un paper decisiu, també, la complicitat i participació activa de les famílies.

d)    Malgrat aquesta primera confiança, pensem que no hem tingut el suficient suport per poder consolidar els projectes que estem engegant, més enllà del voluntarisme dels professionals que han anat a parar a aquestes escoles –en molts casos en comissió de serveis-, ni de les circumstàncies excepcionals que han pogut ajudar a configurar un bon equip de mestres. Els nostres equips estan subjectes en un 90% de la seva plantilla a una gran inestabilitat, la qual cosa s’agreuja a mesura que els cursos s’avancen.

e)    Constatem que en aquestes escoles s’hi ha desenvolupat un conjunt de projectes innovadors que, dintre del marc competencial del currículum, han intentat fer una escola pública moderna, inclusiva, autònoma que respongués a uns clars criteris de qualitat. 

f)       Les experiències innovadores han estat a l’entorn de tres grans apartats: tot el que fa referència a la qualitat dels aprenentatges i a la implicació de l’alumnat; l’àmbit de participació i implicació de les famílies en les comunitats educatives; i el treball per tal d’estructurar i consolidar un claustre de mestres que treballés en equip, amb un fort compromís en el desenvolupament del projecte.  

g)    Durant el curs 2004/2005 i 2005/2006 es van fer una sèrie de reunions amb el Departament d’Educació que varen permetre avançar en alguns aspectes. En primer lloc es va reconèixer que les escoles de nova creació no eren escoles petites, sinó escoles en creixement i amb una forta projecció en cadascun dels entorns en les quals es creaven, com ho demostra abastament la gran demanda de matrícula a nivell general. 

h)     Les escoles, de vegades sota l’empara de l’ICE de la UAB, dels Moviments de Renovació Pedagògica i d’altres entitats o a nivell individual, han organitzat modalitats de coordinació i traspàs d’experiències.

Totes aquestes consideracions ens porten a demanar novament l’atenció de l’administració catalana. El capital acumulat en aquests set darrers cursos, no es pot malmetre perquè no siguem capaços, dintre la normativa vigent, articular les propostes necessàries per tal de que aquestes experiències que hem iniciat, tinguin continuïtat i puguin ser exemples per a la resta del sistema educatiu. Volem contribuir a fer escoles que tinguin un plantejament innovador d’acord amb les orientacions actuals del currículum per competències, avancin en la consolidació d’equips docents i construeixin comunitats educatives basades en els principis d’implicació i participació estreta entre tots els sectors i agents educatius.

És per això que, en aquests moments, considerem que els aspectes que fan referència a les plantilles, la seva estabilitat i el seu compromís amb els diferents projectes, són factors claus que cal veure com es preserven. I per això demanem:

1.      Que es considerin escoles de nova creació, tots aquells centres educatius que han començat a escolaritzar a l’alumnat  amb diferents modalitats, durant un període d’11 anys. Aquesta proposta la calculem així: el temps que triga la primera promoció de P3 que hagi començat a l’escola a arribar a 6è de primària, més dos anys més. 

2.      Aquestes escoles han de poder proposar un màxim de sis mestres cada curs (escoles de doble línia) i tres (escoles d’una línia), i en el cas d’escoles amb línies irregulars un nombre a determinar entre 6 i 3 a negociar amb cada centre, sempre en el cas que hi hagi places vacants.

3.      Cal que, centre per centre, s’avaluï amb detall i cura quantes places poden sortir al concurs general de trasllats i es treguin a concurs aquestes places amb l’acord de cada equip directiu. 

4.      Cal vetllar per tal que es pugui aplicar, el més aviat possible, l’autonomia de decisió en els àmbits següents: contractació d’interins i substituts, equipaments, gestió del currículum, mecanismes i models de participació, proposta de continuïtat de mestres que han demostrat compromís amb el projecte de l’escola, etc.

5.      Cal dotar dels pressupostos adients per tal de cobrir les dotacions inicials en el moment de posar-se en marxa les escoles. 

6.      Cal articular mecanismes per afavorir models de formació permanent, ajustats a les necessitats d’aquests centres, amb les modalitats i extensió que aquests centres demanin. 

7.      S’ha d’afavorir la participació en programes d’innovació que plantegin, de forma global, l’elaboració de projectes educatius. 

8.      L’administració ha de potenciar la coordinació i el traspàs d’experiències entre aquestes escoles, dotant de pressupost i persones per poder-les fer efectives. Cal treballar per crear la figura d’escoles formadores en alguns d’aquests aspectes que fan referència al seu projecte.


Per tot això demanem una reunió urgent amb un interlocutor que la Conselleria designi, per tal de parlar d’aquestes propostes.


Bellaterra, 18 de novembre de 2010

divendres, 5 de novembre del 2010

ESCOLES DE NOVA CREACIÓ, NECESSITAT D’INNOVAR

1. Dues escoles que neixen

L’experiència que presentem intenta mostrar què té de creatiu i d’innovador el naixement de dues escoles públiques. Els processos que s’han seguit són paral·lels si bé cadascun d’ells comporta alguna especificitat que volem subratllar. L’escola Fluvià parteix de zero, és a dir només hi ha l’encàrrec a una persona concreta per part del Departament d’educació de la Generalitat de Catalunya d’iniciar un centre d’infantil i primària. L’altra experiència és de fet la “re fundació” d’una escola. L’escola La Llacuna del Poblenou va néixer el setembre del 2005 però que ens els seus cinc primers cursos ha passat per dos equips directius diferents, en el seu cinquè curs es refunda amb un tercer equip directiu i un nou equip de mestres. Per tant parlarem per una part d’una escola de nova creació i per una altra d’una escola de re-creació.

Tot i que l’encàrrec que fa el Departament d’educació de la Generalitat és molt personalista, és a dir li encomanen a una persona que munti una escola i que el suport per part de l’administració és pràcticament nul, comptem amb la sort que a Catalunya, i en especial a Barcelona, som unes quantes les escoles de nova creació de la mateixa fornada. És a dir en relativament pocs anys, s’ha creat un nombre significatiu d’escoles, que hem intentat fer xarxa, compartir experiències i crear discurs pedagògic comú. En aquest sentit la vinculació a Moviments de Renovació Pedagògica, a la Coordinadora d’escoles 0-12, i a l’ICE de la UAB ha resultat fonamental.

2. Creatius per necessitat

Iniciar o reiniciar una escola és una oportunitat única. Possiblement sigui l’únic moment irrepetible d’una escola, tan avesades com estan aquestes institucions als cicles i a les repeticions. Per tant és un temps més o menys dilatat, necessàriament creatiu. Tot està per fer. Són possiblement les úniques escoles que no poden dir “fem-ho com l’any passat”, perquè no hi ha any passat i en passaran molts que seran sempre el primer. Per tant tenim la gran oportunitat de decidir com volem que sigui la nostra escola i quin model educatiu volem transmetre a la societat que ens ha encarregat aquesta missió. Som conscients però, que les preses de decisions que fem les prendrem des d’una determinada postura ideològica i des d’una determinada tradició pedagògica. És a dir, som hereus que volem des de la memòria, transformar, incidir i crear discurs pedagògic. Això ho fem treballant tres eixos que ens semblen fonamentals: la concepció que tenim del coneixement i el procés d’aprenentatge (alguns en dirien el currículum), la formació i cohesió de l’equip docent i el concepte de comunitat educativa.

3. Al marge de la normativa

Respecte al coneixement i el procés d’aprenentatge partim de considerar l’aula com un espai de vivència de cultura d’alt nivell. Entenem la cultura com aquell sistema de concepcions simbòliques que permeten a les persones comunicar-se, perpetuar i desenvolupar el seu coneixement sobre les actituds de la vida per tal de comprendre el món i dotar-lo de sentit. Fer aprenentatges rellevants ens demana treballar des de la diferència, el perspectivisme i la cooperació. La conversa serà l’eix fonamental de les dinàmiques d’aprenentatge. Per tant necessitem unes escoles flexibles en les seves organitzacions temporals i espaials, que basin les seves dinàmiques d’aula en situacions-problema, en projectes de treball, en monogràfics, en tallers, en espais d’aprenentatge... o en qualsevol altre organització i recurs didàctic que posi per davant la necessitat de pensar col·lectivament des de la subjectivitat personal. Tot plegat ens demana moltes vegades estar al marge del que és normatiu i ens obliguen les disposicions administratives.

4. Trencar prejudicis

Les nostres escoles són escoles en permanent construcció. En el seu origen per la pròpia circumstància de ser centres de nova creació que any rere any incorporen nous alumnes, noves famílies i nous mestres, alhora també sobretot, perquè l’ofici d’educar està en permanent moviment, en constant esdevenir, en creixement continuat. L’equip educatiu, els i les mestres, són un fonament imprescindible per a una escola. De la seva qualitat personal, professional i relacional en depèn en gran mesura la qualitat educativa de l’escola. La qualitat de la comunicació en el si de l’equip serà doncs, l’eix fonamental de les dinàmiques de l’equip. La formació compartida que permeti la reflexió per a la transformació i millora des de la pròpia pràctica esdevé un element clau. Caldrà doncs dotar-nos d’espais per al treball de formació, no només amb una mirada pragmàtica i utilitarista. De la mateixa manera el treball compartit amb altres realitats educatives, la creació de xarxes i sinèrgies amb altres grups de mestres, amb la universitat, amb determinades escoles, és una necessitat per ampliar la mirada sobre el nostre medi més immediat. Per tot plegat però, cal trencar molts prejudicis, molts estereotips que els i les mestres tenim de quina és la nostra funció, del que sabem i deixem de saber, del que ens toca fer, quan i com ho hem de fer per poder anar més enllà i poder repensar-nos com a professionals compromesos, creatius i innovadors.

5. Un nou concepte de la funció de l’escola

Entenem que les escoles d’avui dia en la nostra societat no poden ser només aquelles institucions que tenen l’encàrrec d’instruir i educar els fills i filles de les famílies que els hi confien. Renunciem a ser els centres que custodien els infants mentre els seus pares i mares treballen. Defensem que les escoles siguin centres creadors i difusors de cultura educativa. És a dir, són les escoles qui han d’explicar a la societat quines són les necessitats dels seus fills i filles, com cal educar-los, quins son els processos d’ensenyament-aprenentatge que es duen a terme. Per això cal construir i compartir amb les famílies debat pedagògic des dels diversos sabers per tal que la participació plena i profundament democràtica a l’escola tingui sentit. Sabem que aquest procés és fràgil, lent i no sempre comprès.

Les escoles de nova creació esdevenen. necessàriament focus d’innovació social en aportar a la societat discurs i acció educativa, és a dir corrent d’opinió i coneixement experiencial en una societat que a vegades se sent perduda en aquest delicat món de l’educació.

Anna Trabal

Jordi Canelles

dimarts, 2 de novembre del 2010

Convocatòria 18 de novembre


                       
Benvolguts/des,
Com ja sabeu, en els darrers anys molts de nosaltres, mestres d’escoles novelles,  hem estat promovent mogudes relacionades en les nostres escoles. Al 2004/05 vam iniciar una primera coordinació que va donar algun primer resultat amb el Departament d’Educació.
Després tant des de l’ICE de la UAB, com des de la Federació de MRP s’han recolzat i promogut trobades, seminaris i jornades. L’any passat, les primeres Jornades d’escoles novelles varen resultar un èxit de participació.
Sempre hem vist que havíem de compaginar la reflexió pedagògica amb les actuacions administratives, per intentar mantenir i consolidar els equips de mestres, qüestió bàsica per poder seguir avançant amb les nostres experiències.
Per aquest motiu us escric per convocar-vos a una reunió el proper 18 de novembre a les 9:30 a la Sala de Juntes de l’ICE de la UAB (Edifici Rectorat, Bellaterra) per tal de poder acordar una estratègia de negociació de tots els aspectes que creiem bàsics per poder continuar avançant.
Moltes escoles han passat ja a primària i la imminència d’un concurs de trasllats o del canvi de conselleria, fa necessari que acordem uns punts mínims a negociar amb l’administració.
Creiem que el capital de les escoles novelles, tant les que ho són, com les que ho han estat, és un capital que no es pot perdre en el conjunt del sistema educatiu. No es tracta de buscar cap situació de privilegi però si de preservar els avenços aconseguits.

Us esperem.

Joan Domènech                                                   Marga Teixidor
Federació de MRP de Catalunya                                          ICE de la UAB

dimecres, 29 de setembre del 2010

Escoles novelles: De l’oportunitat a la resignació. De la resignació a l’esperança.


Escric aquest article als sis anys d’haver començat la nostra escola. L’experiència d’aquests cursos em permet fer un balanç general de les oportunitats i dificultats que hem tingut per posar en marxa i continuar el nostre projecte.  

No vull amagar que la situació actual és delicada. El context polític i administratiu que ens ha vist créixer no ens ha facilitat excessivament el nostre desenvolupament. I la situació idíl·lica dels primers cursos s’ha anat complicant fins al moment actual en el qual, per una banda s’han consolidat les línies mestres del projecte i tenim un equip cohesionat i compromès per tirar-lo endavant, i per l’altra, cada dia que passa, necessitem un suport de l’administració per tal de seguir creixent i consolidant l’escola, suport que no arriba i que cada vegada el veiem més difícil. Aquesta situació és bastant general a moltes les escoles novelles.

Les escoles novelles han suposat una gran oportunitat de potenciar i crear noves línies de treball, innovació i millora dins l’escola pública. Amb sis anys, més de 200 escoles han començat a totes les comarques del país i, per tant, aquest gruix d’escoles hagués pogut ser un element dinamitzador del conjunt del nostre sistema educatiu. Res d’això ha passat i, com a màxim, cada escola ha desenvolupat amb els seus propis recursos, els projectes innovadors que ha sabut i ha pogut, però sense una perspectiva més global i de projecció externa.

Les escoles novelles tenen  la possibilitat de construir de forma gradual un projecte educatiu per motius com els següents: No tenen una història o una  cultura consolidada, sinó només la possibilitat de crear des de la professionalitat de cada equip, un projecte de qualitat, sense precipitació,  amb el temps suficient. Els equips estan formats per mestres que s’incorporen per intentar fer un “bon projecte d’escola” i, en la seva majoria, són mestres que busquen una nova oportunitat professional, cansats de situacions immobilistes i excessivament homogènies. Finalment un important nombre de famílies veu amb bons ulls aquestes escoles i estan disposats a implicar-s’hi.

Si feu un recorregut per algunes d’aquestes escoles podreu observar una gran diversitat de projectes en els diferents àmbits escolars. Malgrat això, la majoria de projectes depenen de la possibilitat de consolidar un bon equip docent, aspecte que és conseqüència d’un concurs de trasllats i una funció pública que prioritza els drets individuals per sobre els col·lectius i en part n’oblida els deures. Aquest és un factor que afecta  a totes les escoles, però a les novelles pot acabar amb tota la riquesa de projectes que s’han engegat en aquests sis anys.

No hi ha hagut, en aquests anys, cap pla de suport, ni cap reconeixement a la feina realitzada per aquestes escoles. I, és per això que pensem que estem a punt de perdre un dels actius més importants que podien ajudar a trencar dinàmiques immobilistes massa presents en la nostra realitat. No tot està perdut, però els mesos passen molt ràpidament sense observar cap gest que pugui ajudar a redreçar la situació.

Ens costa dir-ho, però els projectes d’aquestes escoles es mantindran per la voluntat dels equips de mestres, només si l’atzar –en forma de provisió de places i recursos- ho permet. La voluntat dels equips està garantida. I que no volem dependre de l’atzar, també. Podem esperar, a curt termini, un canvi en les polítiques de l’administració que no ajudi a malmetre el bagatge pedagògic i educatiu d’aquestes escoles? Aquesta pregunta, a la qual ens agradaria que algú amb responsabilitats donés resposta, representa l’esperança de futur que ens pot ajudar a redreçar la situació actual.

Simplificant, les experiències d’innovació que aquestes escoles intenten construir és centren en tres aspectes: L’alumnat, les famílies i l’equip.

Els alumnes i els aprenentatges.

L’escola està feta per aconseguir el màxim d’aprenentatges per al màxim d’alumnes. Quan les estadístiques ens mostren el fracàs explícit i implícit de l’alumnat i de l’escola, costa arribar a fer un bon diagnòstic de les causes i sovint s’actua només sobre els resultats. Penso que les escoles novelles es plantegen una renovació metodològica en profunditat i del funcionament de les aules com espais de comunicació per tal de millorar qualitativament els aprenentatges de tot l’alumnat. Són escoles que planifiquen noves formes de concepció i gestió del currículum, per tal de fer-lo molt més proper a les necessitats del nostre alumnat.

Les dificultats en aquest terreny són moltes i afecten a totes les escoles: La legislació curricular és d’una gran ambigüitat i té moltes contradiccions (sobretot amb els models d’avaluació que es proposen). Les orientacions metodològiques i didàctiques són les mateixes des de fa vint anys, els assessors sovint estan desorientats davant del canvi, i el propi professorat té dificultats per desprendre’s d’una cultura de gestió del currículum que no ajuda a respondre a les noves situacions. Malgrat aquestes dificultats les escoles novelles estan en unes condicions més favorables per construir aquests nous models, precisament per la situació específica que les ha vist néixer. 

A l’educació infantil hi ha un consens generalitzat de respecte als ritmes naturals, a la possibilitat d’experimentar amb noves formes de treball, a la bondat de fer una educació globalitzada... però en el moment de la transició a la primària les presses, la pressió externa de les famílies i d’alguns mestres, el currículum –que ja és obligatori-, es constitueixen en elements que desestabilitzen els projectes definits en els primers tres cursos. En les escoles novelles, el pas a la primària representa un dels moments claus en la consolidació del seu projecte.

Noves maneres de fer suposen trencar esquemes de funcionament en el professorat i en les famílies que es mouen entre, la seva experiència i la seva escola de referència, la pressió social que vol el màxim d’aprenentatges amb el mínim de temps i com més aviat millor i les intuïcions que els porten a pensar que és necessari canviar i renovar molts dels aspectes de funcionament que han donat lloc a l’escola tal com la tenim avui.

A nivell general tenim uns referents importants[1] però no ens responen la pregunta de com ho hem de fer en el dia a dia. I és aquesta realitat la que ens condiciona i la que ens obliga a crear, imaginar, pensar, experimentar per buscar la realització concreta d’aquests principis que han estat tant ben descrits per aquests pedagogs. Els referents són minoritaris i això obliga a sobredimensionar la feina d’alguns equips d’assessors o d’algunes escoles que han d’assumir un paper continu de formació i explicació de les experiències que impulsen. Les escoles novelles tenen les condicions per fer-ho, però necessitarien també uns àmbits de coordinació estables que poguessin traspassar les experiències innovadores que estan impulsant.

Les famílies i la implicació.

A les escoles novelles observem una gran predisposició de les famílies a implicar-se en el projecte. Una predisposició superior a la mitjana, que es complementa amb formes de participació noves, sobretot en l’àmbit pedagògic, tant a les aules com a nivell d’escola. Són freqüents les iniciatives de participació de famílies i altres persones externes com a experts en les aules, col·laborant en recerca o ajudant a definir les línies pedagògiques de l’escola. Es manté un bon equilibri entre una escola de portes obertes que recull la diversitat d’opinions, i que després és capaç de definir, des de la professionalitat de l’equip, quins són els elements que incorpora globalment, quins parcialment i quins desestima de forma provisional.

També observem en aquestes escoles novelles, una preocupació important per aquells sectors més minoritaris de famílies més reticents a participar. El fet de crear un clima d’implicació molt majoritari ajuda a tenir en compte aquestes minories el que facilita de nou el projecte educatiu i la implicació de tota la comunitat.

Una de les dificultats que tant les escoles novelles com la resta d’escoles públiques té és la produïda pel constant flux d’alumnes de la xarxa pública a la privada i a l’inrevés. La preocupació per la inclusivitat és molt important per aquestes escoles, amb la qual cosa es converteixen en pols que atreuen a l’alumnat divers que es rebutjat sistemàticament amb mecanismes molt subtils per l’escola privada –el seu fill estarà molt millor atès a l’escola pública-. I a l’inrevés les escoles privades atreuen a famílies que no acaben de confiar en una escola que aposta per aconseguir el millor nivell d’aprenentatge, respectant els ritmes de cada infant i que predica i pràctica la cooperació, la diversitat i la equitat entre tota la població escolar.

L’equip de mestres. Compromís i formació.

L’equip és la peça clau. Sobre ell recau la responsabilitat de fer efectiu el projecte. En les escoles novelles el procés de formació dels equips té unes característiques peculiars. La majoria de mestres comencen a treballar-hi, ja sigui en els equips directius o en les tutories i especialitats, cercant una altra manera de fer escola, amb una gran predisposició a fer efectiu un gran compromís professional. La incapacitat de l’administració de reformar en profunditat el sistema d’accés als equips i a la funció pública fa que aquesta implicació no pugui ser més gran.

Les mínimes possibilitats, reconegudes per l’administració[2], des dels equips directius i els Consells Escolars de fer propostes, de persones que puguin incorporar-se als equips, han fet possible una configuració, dèbil encara, d’uns equips docents que no busquen la uniformitat ni l’amiguisme, sinó el compromís amb la professió. També s’ha pogut participar en els concursos específics de Plans Estratègics, però aquest no és un aspecte exclusiu de les escoles novelles., encara que ha ajudat que determinats mestres puguin formar part dels seus claustres.

En moltes escoles novelles, el treball en equip, el compromís amb els alumnes i les famílies, la formació com a reflexió sobre la pràctica, l’acollida com aspecte pedagògic, l’intercanvi d’experiències... són aspectes nuclears del treball entre els mestres. Les escoles, en general, fan una bona acollida i formació dels mestres que es van incorporant  tenint en compte que un nombre important dels que s’incorporen no tenen, de vegades, experiència en treballar per projectes, o sense llibres de text, ni en escoles en les quals les famílies participen intensament de la vida escolar. Per això aquest factor acollida / formació és d’una gran importància.

Conclusions i perspectives.

Bandegem la resignació de que no és possible canviar cap dels mecanismes claus que poden ajudar a aprofitar el bagatge pedagògic de totes aquestes escoles. Tenim encara l’esperança de que són possibles noves escoles públiques, que trenquin tòpics excessivament instal·lats burocràticament, i que esdevinguin models de qualitat, en si mateixes i per la resta del sistema... L’esperança de que, més gran o més petita, la llavor sembrada per les escoles novelles anirà creixent i, potser, ja res serà igual que abans, i l’esforç de tants mestres i famílies, donarà bons resultats a la llarga. L’esperança de que hi haurà una administració que no es preocuparà només de les xifres i dels resultats i atendrà aquells elements de qualitat presents en el sistema per enriquir-los, ajudar-los i potenciar-los. Entre ells les escoles novelles.

I, un apunt final. L’escoles novelles s’acaben, però ara hauran de començar els instituts, no? I en quina perspectiva treballarem?


[1] Hargreaves, Fullan, Stoll com a teòrics actuals del canvi, l’Informe Delors, els principis Morin, els plantejaments de DESECO sobre les competències, els pedagogs francesos Merieu i Perrenaud, al nostre país els treballs d’Angel Pérez, Darder, Imbernon, per citar-ne tres i en podríem citar més,..les pràctiques del matrimoni Wild encara que allunyades del nostre context, i línies de treball com “el treball per projectes” reflexionat per Montserrat Ventura i Fernando Hernández, els plantejaments d’escola creativa d’Angèlica Sàtiro, l’IREF amb la seva filosofia per nens i, finalment en aquesta petita selecció de referents, les comunitats d’aprenentatge. 


[2] Va ser Montserrat Guri quan era Directora General de Recursos Humans (al 2005) la que va acceptar parlar per primer cop d’escoles de nova creació, en comptes d’escoles petites que eren com ens classificava el Departament d’Educació fins aleshores. 


Joan Domènech Francesch
Director de l’Escola Pública Fructuós Gelabert
Article publicat a la Revista Perspectiva Escolar