dimecres, 29 de setembre de 2010

Escoles novelles: De l’oportunitat a la resignació. De la resignació a l’esperança.


Escric aquest article als sis anys d’haver començat la nostra escola. L’experiència d’aquests cursos em permet fer un balanç general de les oportunitats i dificultats que hem tingut per posar en marxa i continuar el nostre projecte.  

No vull amagar que la situació actual és delicada. El context polític i administratiu que ens ha vist créixer no ens ha facilitat excessivament el nostre desenvolupament. I la situació idíl·lica dels primers cursos s’ha anat complicant fins al moment actual en el qual, per una banda s’han consolidat les línies mestres del projecte i tenim un equip cohesionat i compromès per tirar-lo endavant, i per l’altra, cada dia que passa, necessitem un suport de l’administració per tal de seguir creixent i consolidant l’escola, suport que no arriba i que cada vegada el veiem més difícil. Aquesta situació és bastant general a moltes les escoles novelles.

Les escoles novelles han suposat una gran oportunitat de potenciar i crear noves línies de treball, innovació i millora dins l’escola pública. Amb sis anys, més de 200 escoles han començat a totes les comarques del país i, per tant, aquest gruix d’escoles hagués pogut ser un element dinamitzador del conjunt del nostre sistema educatiu. Res d’això ha passat i, com a màxim, cada escola ha desenvolupat amb els seus propis recursos, els projectes innovadors que ha sabut i ha pogut, però sense una perspectiva més global i de projecció externa.

Les escoles novelles tenen  la possibilitat de construir de forma gradual un projecte educatiu per motius com els següents: No tenen una història o una  cultura consolidada, sinó només la possibilitat de crear des de la professionalitat de cada equip, un projecte de qualitat, sense precipitació,  amb el temps suficient. Els equips estan formats per mestres que s’incorporen per intentar fer un “bon projecte d’escola” i, en la seva majoria, són mestres que busquen una nova oportunitat professional, cansats de situacions immobilistes i excessivament homogènies. Finalment un important nombre de famílies veu amb bons ulls aquestes escoles i estan disposats a implicar-s’hi.

Si feu un recorregut per algunes d’aquestes escoles podreu observar una gran diversitat de projectes en els diferents àmbits escolars. Malgrat això, la majoria de projectes depenen de la possibilitat de consolidar un bon equip docent, aspecte que és conseqüència d’un concurs de trasllats i una funció pública que prioritza els drets individuals per sobre els col·lectius i en part n’oblida els deures. Aquest és un factor que afecta  a totes les escoles, però a les novelles pot acabar amb tota la riquesa de projectes que s’han engegat en aquests sis anys.

No hi ha hagut, en aquests anys, cap pla de suport, ni cap reconeixement a la feina realitzada per aquestes escoles. I, és per això que pensem que estem a punt de perdre un dels actius més importants que podien ajudar a trencar dinàmiques immobilistes massa presents en la nostra realitat. No tot està perdut, però els mesos passen molt ràpidament sense observar cap gest que pugui ajudar a redreçar la situació.

Ens costa dir-ho, però els projectes d’aquestes escoles es mantindran per la voluntat dels equips de mestres, només si l’atzar –en forma de provisió de places i recursos- ho permet. La voluntat dels equips està garantida. I que no volem dependre de l’atzar, també. Podem esperar, a curt termini, un canvi en les polítiques de l’administració que no ajudi a malmetre el bagatge pedagògic i educatiu d’aquestes escoles? Aquesta pregunta, a la qual ens agradaria que algú amb responsabilitats donés resposta, representa l’esperança de futur que ens pot ajudar a redreçar la situació actual.

Simplificant, les experiències d’innovació que aquestes escoles intenten construir és centren en tres aspectes: L’alumnat, les famílies i l’equip.

Els alumnes i els aprenentatges.

L’escola està feta per aconseguir el màxim d’aprenentatges per al màxim d’alumnes. Quan les estadístiques ens mostren el fracàs explícit i implícit de l’alumnat i de l’escola, costa arribar a fer un bon diagnòstic de les causes i sovint s’actua només sobre els resultats. Penso que les escoles novelles es plantegen una renovació metodològica en profunditat i del funcionament de les aules com espais de comunicació per tal de millorar qualitativament els aprenentatges de tot l’alumnat. Són escoles que planifiquen noves formes de concepció i gestió del currículum, per tal de fer-lo molt més proper a les necessitats del nostre alumnat.

Les dificultats en aquest terreny són moltes i afecten a totes les escoles: La legislació curricular és d’una gran ambigüitat i té moltes contradiccions (sobretot amb els models d’avaluació que es proposen). Les orientacions metodològiques i didàctiques són les mateixes des de fa vint anys, els assessors sovint estan desorientats davant del canvi, i el propi professorat té dificultats per desprendre’s d’una cultura de gestió del currículum que no ajuda a respondre a les noves situacions. Malgrat aquestes dificultats les escoles novelles estan en unes condicions més favorables per construir aquests nous models, precisament per la situació específica que les ha vist néixer. 

A l’educació infantil hi ha un consens generalitzat de respecte als ritmes naturals, a la possibilitat d’experimentar amb noves formes de treball, a la bondat de fer una educació globalitzada... però en el moment de la transició a la primària les presses, la pressió externa de les famílies i d’alguns mestres, el currículum –que ja és obligatori-, es constitueixen en elements que desestabilitzen els projectes definits en els primers tres cursos. En les escoles novelles, el pas a la primària representa un dels moments claus en la consolidació del seu projecte.

Noves maneres de fer suposen trencar esquemes de funcionament en el professorat i en les famílies que es mouen entre, la seva experiència i la seva escola de referència, la pressió social que vol el màxim d’aprenentatges amb el mínim de temps i com més aviat millor i les intuïcions que els porten a pensar que és necessari canviar i renovar molts dels aspectes de funcionament que han donat lloc a l’escola tal com la tenim avui.

A nivell general tenim uns referents importants[1] però no ens responen la pregunta de com ho hem de fer en el dia a dia. I és aquesta realitat la que ens condiciona i la que ens obliga a crear, imaginar, pensar, experimentar per buscar la realització concreta d’aquests principis que han estat tant ben descrits per aquests pedagogs. Els referents són minoritaris i això obliga a sobredimensionar la feina d’alguns equips d’assessors o d’algunes escoles que han d’assumir un paper continu de formació i explicació de les experiències que impulsen. Les escoles novelles tenen les condicions per fer-ho, però necessitarien també uns àmbits de coordinació estables que poguessin traspassar les experiències innovadores que estan impulsant.

Les famílies i la implicació.

A les escoles novelles observem una gran predisposició de les famílies a implicar-se en el projecte. Una predisposició superior a la mitjana, que es complementa amb formes de participació noves, sobretot en l’àmbit pedagògic, tant a les aules com a nivell d’escola. Són freqüents les iniciatives de participació de famílies i altres persones externes com a experts en les aules, col·laborant en recerca o ajudant a definir les línies pedagògiques de l’escola. Es manté un bon equilibri entre una escola de portes obertes que recull la diversitat d’opinions, i que després és capaç de definir, des de la professionalitat de l’equip, quins són els elements que incorpora globalment, quins parcialment i quins desestima de forma provisional.

També observem en aquestes escoles novelles, una preocupació important per aquells sectors més minoritaris de famílies més reticents a participar. El fet de crear un clima d’implicació molt majoritari ajuda a tenir en compte aquestes minories el que facilita de nou el projecte educatiu i la implicació de tota la comunitat.

Una de les dificultats que tant les escoles novelles com la resta d’escoles públiques té és la produïda pel constant flux d’alumnes de la xarxa pública a la privada i a l’inrevés. La preocupació per la inclusivitat és molt important per aquestes escoles, amb la qual cosa es converteixen en pols que atreuen a l’alumnat divers que es rebutjat sistemàticament amb mecanismes molt subtils per l’escola privada –el seu fill estarà molt millor atès a l’escola pública-. I a l’inrevés les escoles privades atreuen a famílies que no acaben de confiar en una escola que aposta per aconseguir el millor nivell d’aprenentatge, respectant els ritmes de cada infant i que predica i pràctica la cooperació, la diversitat i la equitat entre tota la població escolar.

L’equip de mestres. Compromís i formació.

L’equip és la peça clau. Sobre ell recau la responsabilitat de fer efectiu el projecte. En les escoles novelles el procés de formació dels equips té unes característiques peculiars. La majoria de mestres comencen a treballar-hi, ja sigui en els equips directius o en les tutories i especialitats, cercant una altra manera de fer escola, amb una gran predisposició a fer efectiu un gran compromís professional. La incapacitat de l’administració de reformar en profunditat el sistema d’accés als equips i a la funció pública fa que aquesta implicació no pugui ser més gran.

Les mínimes possibilitats, reconegudes per l’administració[2], des dels equips directius i els Consells Escolars de fer propostes, de persones que puguin incorporar-se als equips, han fet possible una configuració, dèbil encara, d’uns equips docents que no busquen la uniformitat ni l’amiguisme, sinó el compromís amb la professió. També s’ha pogut participar en els concursos específics de Plans Estratègics, però aquest no és un aspecte exclusiu de les escoles novelles., encara que ha ajudat que determinats mestres puguin formar part dels seus claustres.

En moltes escoles novelles, el treball en equip, el compromís amb els alumnes i les famílies, la formació com a reflexió sobre la pràctica, l’acollida com aspecte pedagògic, l’intercanvi d’experiències... són aspectes nuclears del treball entre els mestres. Les escoles, en general, fan una bona acollida i formació dels mestres que es van incorporant  tenint en compte que un nombre important dels que s’incorporen no tenen, de vegades, experiència en treballar per projectes, o sense llibres de text, ni en escoles en les quals les famílies participen intensament de la vida escolar. Per això aquest factor acollida / formació és d’una gran importància.

Conclusions i perspectives.

Bandegem la resignació de que no és possible canviar cap dels mecanismes claus que poden ajudar a aprofitar el bagatge pedagògic de totes aquestes escoles. Tenim encara l’esperança de que són possibles noves escoles públiques, que trenquin tòpics excessivament instal·lats burocràticament, i que esdevinguin models de qualitat, en si mateixes i per la resta del sistema... L’esperança de que, més gran o més petita, la llavor sembrada per les escoles novelles anirà creixent i, potser, ja res serà igual que abans, i l’esforç de tants mestres i famílies, donarà bons resultats a la llarga. L’esperança de que hi haurà una administració que no es preocuparà només de les xifres i dels resultats i atendrà aquells elements de qualitat presents en el sistema per enriquir-los, ajudar-los i potenciar-los. Entre ells les escoles novelles.

I, un apunt final. L’escoles novelles s’acaben, però ara hauran de començar els instituts, no? I en quina perspectiva treballarem?


[1] Hargreaves, Fullan, Stoll com a teòrics actuals del canvi, l’Informe Delors, els principis Morin, els plantejaments de DESECO sobre les competències, els pedagogs francesos Merieu i Perrenaud, al nostre país els treballs d’Angel Pérez, Darder, Imbernon, per citar-ne tres i en podríem citar més,..les pràctiques del matrimoni Wild encara que allunyades del nostre context, i línies de treball com “el treball per projectes” reflexionat per Montserrat Ventura i Fernando Hernández, els plantejaments d’escola creativa d’Angèlica Sàtiro, l’IREF amb la seva filosofia per nens i, finalment en aquesta petita selecció de referents, les comunitats d’aprenentatge. 


[2] Va ser Montserrat Guri quan era Directora General de Recursos Humans (al 2005) la que va acceptar parlar per primer cop d’escoles de nova creació, en comptes d’escoles petites que eren com ens classificava el Departament d’Educació fins aleshores. 


Joan Domènech Francesch
Director de l’Escola Pública Fructuós Gelabert
Article publicat a la Revista Perspectiva Escolar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada